Deleuze-Guattari: desig i producció

En la màquina territorial o fins i tot despòtica, la reproducció social econòmica no és mai independent de la reproducció humana, de la forma social d'aquesta reproducció humana. La família és, doncs, una praxi oberta, una estratègia coextensiva al camp social; les relacions de filiació i d'aliança són determinants, o més aviat «determinades a ser dominants». El marcat, inscrit, sobre el socius, en efecte, són els productors (o no productors) segons el rang de la seva família i el seu rang en la família. El procés de la reproducció no és directament econòmic, però passa pels factors no econòmics del parentiu. Això no és cert tan sols respecte a la màquina territorial, i els grups locals que determinen el lloc de cadascun en la reproducció social econòmica segons el seu rang des del punt de vista de les aliances i les filiacions, sinó també de la màquina despòtica que doblega a aquestes últimes amb les relacions de la nova aliança i de la filiació directa (d'on el paper de la família del sobirà en la sobrecodificació despòtica, i de la "dinastia", qualssevol que siguin les seves mutacions, incerteses, que sempre s'inscriuen en la mateixa categoria de nova aliança). Ja no podríem dir exactament el mateix respecte al sistema capitalista. La representació ja no es relaciona amb un objecte diferent, sinó amb l'activitat productora mateixa. El socius com a cos ple s'ha tornat directament econòmic com a cabdals-diners; no tolera cap altre pressupost. El que està inscrit o marcat ja no són els productors o no-productors, sinó les forces i mitjans de producció com a quantitats abstractes que es tornen efectivament concretes en la seva posada en contacte o conjunció: força de treball o capital, capital constant o capital variable, capital de filiació o d'aliança... El capital ha pres sobre si les relacions d'aliança i de filiació. Es produeix una privatització de la família, segons la qual deixa de donar la seva forma social a la reproducció econòmica: sofreix com un retir de catexi; parlant com Aristòtil, ja no és més que la forma de la matèria o del material humà que es troba subordinada a la forma social autònoma de la reproducció econòmica i ocuparà el lloc que aquesta li assigna. És a dir, que eIs elements de la producció i de l'antiproducció no es reprodueixen com els homes mateixos, sinó que troben en ells un simple material que la forma de la reproducció econòmica preorganitza d'una manera per complet diferent de la qual té com a reproducció humana. Precisament perquè està privatitzada, col·locada fora de camp, la forma del material o de la reproducció humana engendra homes que sense dificultat es poden suposar iguals entre si; però, en el camp mateix, la forma de la reproducció social econòmica ja ha preformat la forma del material per a engendrar allí on cal al capitalista com a funció derivada del capital, al treballador com a funció derivada de la força de treball, etc., de tal manera que la família es troba per endavant retallada per l'ordre de les classes (és en aquest sentit que la segregació és l'únic origen de la igualtat. . . )

Aquest col·locar fora del camp social a la família és també la seva major possibilitat social. Doncs és la condició sota la qual tot el camp social podrà aplicar-se a la família. Les persones individuals són, en primer lloc, persones socials, és a dir, funcions derivades de les quantitats abstractes; es tornen en la seva conjunció. Són, exactament, configuracions o imatges produïdes pels punts-signes, els tallis-fluxos, les pures «figures» del capitalisme: el capitalista com a capital personificat, és a dir com a funció derivada del flux de capital, el treballador com a força de treball personificada, funció derivada del flux de treball. El capitalisme omple així amb imatges el seu camp d'immanència: fins i tot la misèria, la desesperació, la rebel·lia, i per l'altra part, la violència i l'opressió del capital es tornen imatges de misèria, desesperació, rebel·lia, violència o opressió. Però a partir de les figures no figuratives o dels talls-fluxos que les produeixen, aquestes imatges no seran figurants i reproductives més que en informar un material humà la forma específica del qual de reproducció torna a caure fora del camp social que, no obstant això, la determina. Les persones privades són, doncs, imatges de segon ordre, imatges d'imatges, és a dir, simulacres que reben així l'aptitud a representar la imatge de primer ordre de les persones socials. Aquestes persones privades estan formalment determinades en el lloc de la família restringida com a pare, mare, fill. Però, en comptes que aquesta família sigui una estratègia que, a força d'aliances i filiacions, s'obri sobretot el camp social, li sigui coextensiva i retallada les seves coordenades, ja no és, diríem, més que una simple tàctica sobre la qual es tanca el camp social, a la qual aplica les seves exigències autònomes de reproducció i retalla amb totes les seves dimensions. Les aliances i filiacions ja no passen pels homes, sinó pels diners; llavors la família es torna microcosmos, apta per a expressar el que ja no domina. En certa manera, la situació no ha canviat; el carregat a través de la família és sempre el camp social econòmic, polític i cultural, les seves corts i els seus fluxos. Les persones privades són una il·lusió, imatges d'imatges o derivades de derivades. Mes, en un altre aspecte, tot ha canviat, ja que la família, en lloc de constituir i desenvolupar els factors dominants de la reproducció social, s'acontenta a aplicar i embolicar aquests factors en la seva pròpia manera de reproducció. Pare, mare, fill, es converteixen així en el simulacre de les imatges del capital («El Senyor Capital, La Senyora Terra» i el seu fill, el Treballador...), de tal manera que aquestes imatges ja no són del tot reconegudes en el desig determinat a carregar tan sols el simulacre. Les determinacions familiars es converteixen en l'aplicació de l'axiomàtica social. La família es converteix en el subconjunt al que s'aplica el conjunt del camp social. Com cadascú té un pare i una mare en qualitat de privat, un subconjunt distributiu simula per a cadascun el conjunt col·lectiu de les persones socials que subjecta el seu camp i enterboleix les seves imatges. Tot es bolca sobre el triangle pare-mare-fill, que ressona responent «papa-mama» cada vegada que és estimulat amb les imatges del capital. En una paraula, arriba Èdip: neix en el sistema capitalista en l'aplicació de les imatges socials de primer ordre a les imatges familiars privades de segon ordre. És el conjunt d'arribada que respon a un conjunt de partida socialment determinat. És la nostra formació colonial íntima que respon a la forma de sobirania social. Tots nosaltres som petites colònies i és Èdip qui ens colonitza. Quan la família deixa de ser una unitat de producció i de reproducció, quan la conjunció recobra en ella el sentit d'una simple unitat de consum, consumim el pare-mare. En el conjunt de partida hi ha el patró, el cap, el capellà, el poli, el recaptador d'impostos, el soldat, el treballador, totes les màquines i territorialitats, totes les imatges socials de la nostra societat; però, en el conjunt d'arribada, en el límit, ja no hi ha més que papà, mamà i jo, el signe despòtic recollit per papà, la territorialitat residual assumida per mamà i el jo dividit, tallat, castrat. Aquesta operació de projecció, de plegat o d'aplicació, és tal vegada el que fa dir a Lacan, traint voluntàriament el secret de la psicoanàlisi com a axiomàtica aplicada: el que sembla «jugar més lliurement en el que es diu diàleg analític depèn de fet d'un basament perfectament reductible a algunes articulacions essencials i formalitzables». Tot està preformat, arreglat per endavant. El camp social en el qual cadascun pateix i actua com a agent col·lectiu d'enunciació, agent de producció i d'antiproducció, es projecta, es bolca sobre Èdip, en el qual cadascun ara es troba pres en el seu racó, tallat segons la línia que li divideix en subjecte d'enunciat i subjecte d'enunciació individual. El subjecte d'enunciat és la persona social i el subjecte d'enunciació, la persona privada. «Després» és el teu pare, després és la teva mare, després ets tu: la conjunció familiar resulta de les conjuncions capitalistes, en la mesura que s'apliquen a persones privatitzades. Papà-mamà-jo, estem segurs de trobar-los en tot lloc, ja que a ells apliquem tot. El regne de les imatges, aquesta és la nova manera com el capitalisme utilitza les esquizias i desvia els fluxos: imatges compostes, imatges projectades sobre imatges, de tal manera que al final de l'operació, el petit jo de cadascun, relacionat amb el seu pare-mare, sigui veritablement el centre del món. Molt més encavalcat que el regne subterrani dels fetitxes de la terra o el regne celeste dels ídols del dèspota, és l'adveniment de la màquina edípica-narcisista: «Ni glifos, ni jeroglífics, ...volem la realitat objectiva, real, ...és a dir, la idea-Kodak... Per a cada home, cada dona, l'univers és tan sols el que envolta la seva absoluta petita imatge d'ell mateix o d'ella mateixa... Una imatge! Una instantània-kodak és un film universal d'instantànies». Cadascun com a petit microcosmos triangulat, el jo narcisista es confon amb el subjecte edípic.

Èdip, finalment... és finalment una operació molt simple, amb facilitat formalitzable. Encara implica la història universal. Hem vist en quin sentit l'esquizofrènia era el límit absolut de tota societat, en tant que feia passar fluxos descodificats i des-territorialitzats que retorna a la producció desitjant, «al límit» de tota producció social. I el capitalisme, el límit relatiu de tota societat, en tant que axiomatitza els fluxos descodificats i re-territorializa els fluxos desterritorialitzats. A més el capitalisme troba en l'esquizofrènia el seu propi límit exterior, que no cessa de rebutjar i conjurar, en tant que ell mateix produeix els seus límits immanents que desplaça i engrandeix sense parar. Però el capitalisme necessita encara d'una altra manera un límit interior desplaçat: precisament per a rebutjar o neutralitzar el límit exterior absolut, el límit esquizofrènic, necessita interioritzar-ho, aquesta vegada restringint-ho, fent-ho passar ja no entre la producció social i la producció desitjant que se separa, sinó per l'interior de la producció social, entre la forma de la reproducció social i la forma d'una reproducció familiar sobre la qual aquesta es bolca, entre el conjunt social i el subconjunt privat al que aquest s'aplica. Èdip és aquest límit desplaçat o interioritzat, el desig es deixa prendre en ell. El triangle edípic és la territorialitat íntima i privada que correspon a tots els esforços de re-territorialització social del capitalisme. Límit desplaçat, ja que és el representat desplaçat del desig, tal va ser sempre Èdip per a qualsevol formació. Però en les formacions primitives aquest límit roman inocupat, en la mateixa mesura que els fluxos estan codificats i que el joc de les aliances i de les filiacions manté les famílies àmplies a l'escala de les determinacions del camp social impedint tota projecció secundària d'aquestes sobre aquelles. En les formacions despòtiques el límit edípic està ocupat, simbòlicament ocupat, però no viscut o habitat, en la mesura que l'incest imperial efectua una sobrecodificació que al seu torn sobrevola tot el camp social (representació reprimente): les operacions formals de projecció, bolcat, extrapolació, etc., que més tard pertanyeran a Èdip, ja es dibuixen, però en un espai simbòlic en el qual es constitueix l'objecte de les altures. Només en la formació capitalista el límit edípic es troba no només ocupat, sinó habitat i viscut, en el sentit en què les imatges socials produïdes pels fluxos descodificats es bolquen, es projecten efectivament sobre imatges familiars restringides carregades pel desig. És en aquest punt de l'imaginari que Èdip es constitueix, al mateix temps que acaba la seva emigració en els elements profunds de la representació: el representat desplaçat s'ha convertit com a tal en el representant del desig. És evident, per tant, que aquest esdevenir o aquesta constitució no es realitzen sota les espècies imaginades en les formacions socials anteriors, ja que l'Èdip imaginari resulta de tal esdevenir i no al revés. No és per un flux de merda o una ona d'incest que arriba Èdip, sinó pels fluxos descodificats dels cabdals-diners. Les onades d'incest i de merda no ho deriven més que secundàriament, en la mesura que impliquen aquestes persones privades sobre les quals els fluxos de capital es bolquen o s'apliquen (d'on la complexa gènesi per complet deformada en l'equació psicoanalítica merda = diners: de fet, es tracta d'un sistema de trobades o de conjuncions, de derivades i de resultants entre fluxos descodificats).

Hi ha en Èdip una recapitulació dels tres estats o de les tres màquines. Doncs es prepara en la màquina territorial, com a límit buit inocupat. Es forma en la màquina despòtica com a límit ocupat simbòlicament. Però no es completa i no s'efectua més que convertint-se en l'Èdip imaginari de la màquina capitalista. La màquina despòtica conservava les territorialitats primitives i la màquina capitalista ressuscita el Urstaat com un dels pols de la seva axiomàtica, converteix al dèspota en una de les seves imatges. Per això tot s'amuntega en l'Èdip, tot es recobra en l'Èdip que és el resultat de la història universal, però en el sentit singular en el qual ja està el capitalisme. Aquesta és tota la sèrie: fetitxes, ídols, imatges i simulacres: fetitxes territorials, ídols o símbols despòtics, tot és reprès per les imatges del capitalisme que les empeny i les redueix al simulacre edípic. El representant del grup local amb Lai, la territorialitat amb Jocasta, el dèspota amb el mateix Èdip: «pintura bigarrada de tot el que mai ha estat cregut». No és sorprenent que Freud hagi anat a buscar en Sófocles la imatge central de l'Èdip dèspota, el mite convertit en tragèdia, per a fer-la radiar en dues direccions oposades, la direcció ritual primitiva de Tòtem i tabú, la direcció privada de l'home modern que somia (Èdip pot ser un mite, una tragèdia, un somni: sempre expressa el desplaçament del límit). Èdip no seria res si la posició simbòlica d'un objecte de les altures, en la màquina despòtica, no fes possible, en primer lloc, les operacions de plegat i de projecció o bolcat que ho van constituir en el camp modern: la causa de la triangulació. D'aquí l'extrema importància, però també la indeterminació, la indecibilitat, de la tesi del més profund innovador en la psicoanàlisi, aquesta que fa passar el límit desplaçat entre el simbòlic i l'imaginari, entre la castració simbòlica i l'Èdip imaginari. Doncs la castració en l'ordre del significant despòtic, com a llei del dèspota o efecte de l'objecte de les altures, és en veritat la condició formal de les imatges edípiques, que es desplegaran en el camp d'immanència que la retirada del significant posa a descobert. Arribo al desig quan arribo a la castració...! L'equació desitjo-castració significa, sens dubte, una operació prodigiosa que consisteix a tornar a col·locar el desig sota la llei del dèspota, introduint-li en el més profund la manca i salvant-nos d'Èdip mitjançant una fantàstica regressió. Fantàstica i genial regressió: calia fer-la, «ningú em va ajudar», com diu Lacan, per així sacsejar el jou d'Èdip i portar-ho al lloc de la seva autocrítica. Però ocorre com en la història dels guerrillers que, volent destruir un pal, van equilibrar tan bé les càrregues de plàstic que el pal va saltar i va tornar a caure en el seu forat. Del simbòlic a l'imaginari, de la castració a Èdip, de l'edat despòtica al capitalisme, hi ha inversament el progrés que fa que l'objecte de les altures, sobrevolant i sobrecodificant, es retiri, de lloc a un camp social d'immanència en el qual els fluxos descodificats produeixen imatges, i les projecten. D'aquí els dos aspectes del significant, objecte transcendent i interceptat pres en un màxim que distribueix la manca i sistema immanent de relacions entre elements mínims que vénen a omplir el camp posat a descobert (alguna cosa així com, segons la tradició, es passa del Ser parmenidià als àtoms de Demòcrit).

Un objecte transcendent cada vegada més espiritualitzat per a un camp de forces cada vegada més immanent, cada vegada més interioritzat: aquesta és l'evolució del deute infinit a través del catolicisme, després la Reforma. La summa espiritualització de l'Estat despòtic, la summa interiorització del camp capitalista defineixen la mala consciència. Aquesta no és el contrari del cinisme; és, en les persones privades, el correlat del cinisme de les persones socials. Tots els procediments cínics de la mala consciència, tal com Nietzsche, després Lawrence i Miller, els han analitzat per a definir l'home europeu de la civilització –el regne de les imatges i la hipnosi, la torpor que propaguen–, l'odi contra la vida, contra tot el que és lliure, passa i raja; la universal efusió de l'instint de mort -la depressió, la culpabilitat utilitzada com a mitjà de contagi, el petó del vampir: no tens vergonya de ser feliç? Pren exemple de mi, no et deixaré anar fins que també diguis «és culpa meva», ai!, innoble contagi dels depressius, la neurosi com a única malaltia, que consisteix a tornar malalts als altres -l'estructura permissiva; que jo pugui enganyar, robar, escanyar, matar!, però en nom de l'ordre social, i que papà i mamà estiguin orgullosos de mi -la doble direcció donada al ressentiment, tornada contra un mateix i projecció contra l'altre: el pare està mort, per la meva culpa, qui ho ha matat?, aquesta és la teva culpa, és el jueu, l'àrab, el xinès, tots els recursos del racisme i de la segregació -l'abjecte desig de ser estimat el ploricó de no ser-ho prou, de no ser «comprès», al mateix temps que la reducció de la sexualitat al «brut secretet», tota aquesta psicologia del sacerdot -no hi ha un solament d'aquests procediments que no trobi en Èdip la seva terra nutrícia i el seu aliment. No hi ha un solament d'aquests procediments que no serveixi i no es desenvolupi en la psicoanàlisi: aquest com a nou avatar de l'«ideal ascètic». Una vegada més encara, no és la psicoanàlisi el que inventa a Èdip: només li proporciona una última territorialitat, el divan, com una última llei, l'analista dèspota i recaptador de diners. Però la mare com a simulacre de territorialitat i el pare com a simulacre de llei despòtica, amb el jo tallat, escindit, castrat, són els productes del capitalisme en tant que prepara una operació que no té equivalent en les altres formacions socials. En tot lloc, d'altra banda, la posició familiar és tan sols un estímul per la catexi del camp social pel desig: les imatges familiars només funcionen obrint-se sobre imatges socials a les quals s'acoblen o s'enfronten en el curs de lluites i compromisos; de tal manera que el carregat a través dels talls i segments de famílies són els talls econòmics, polítics, culturals del camp en el qual estan enfonsats (cf. l'esquizoanálisis ndembu). D'aquesta manera es dóna fins i tot a les zones perifèriques del capitalisme, on l'esforç realitzat pel colonitzador per edipitzar a l'indígena, Èdip africà, es troba contradit per la fragmentació de la família segons les línies d'explotació i d'opressió socials. Però és en el centre flàccid del capitalisme, a les regions burgeses temperades, que la colònia es torna íntima i privada, interior a cadascuna: llavors el flux de catexis de desig, que va de l'estímul familiar a l'organització (o desorganització) social, està en certa manera recobert per un reflux que aboca la catexi social en la catexi familiar com pseudo-organitzador. La família s'ha convertit en el lloc de retenció i de ressonància de totes les determinacions socials. Pertany a la catexi reaccionària del camp capitalista aplicar totes les imatges socials als simulacres d'una família restringida, de tal manera que, a tot arreu, ja no es troba més que el pare-mare: aquesta podridura edípica adherida a la nostra pell. Sí, he desitjat a la meva mare i he volgut matar al meu pare; un sol subjecte d'enunciació, Èdip, per tots els enunciats capitalistes, i, entremig, el tall de doblament, de projecció, la castració.

Gilles Deleuze y Felix Guattari: El antiedipo: capitalismo y esquizofrenia, Barral, Barcelona 1973, p. 270-278.

---

Original en castellà

En la máquina territorial o incluso despótica, la reproducción social económica nunca es independiente de la reproducción humana, de la forma social de esta reproducción humana. La familia es, pues, una praxis abierta, una estrategia coextensiva al campo social; las relaciones de filiación y de alianza son determinantes, o más bien «determinadas a ser dominantes». Lo marcado, inscrito, sobre el socius, en efecto, son los productores (o no productores) según el rango de su familia y su rango en la familia. El proceso de la reproducción no es directamente económico, pero pasa por los factores no económicos del parentesco. Esto no es cierto tan sólo con respecto a la máquina territorial, y los grupos locales que determinan el lugar de cada uno en la reproducción social económica según su rango desde el punto de vista de las alianzas y las filiaciones, sino también de la máquina despótica que dobla a estas últimas con las relaciones de la nueva alianza y de la filiación directa (de donde el papel de la familia del soberano en la sobrecodificación despótica, y de la "dinastía", cualesquiera que sean sus mutaciones, incertidumbres, que siempre se inscriben en la misma categoría de nueva alianza). Ya no podríamos decir exactamente lo mismo con respecto al sistema capitalista. La representación ya no se relaciona con un objeto distinto, sino con la actividad productora misma. El socius como cuerpo lleno se ha vuelto directamente económico en tanto que capital-dinero; no tolera ningún otro presupuesto. Lo que está inscrito o marcado ya no son los productores o no-productores, sino las fuerzas y medios de producción como cantidades abstractas que se vuelven efectivamente concretas en su puesta en contacto o conjunción: fuerza de trabajo o capital, capital constante o capital variable, capital de filiación o de alianza... El capital ha tomado sobre sí las relaciones de alianza y de filiación. Se produce una privatización de la familia, según la cual deja de dar su forma social a la reproducción económica: sufre como un retiro de catexis; hablando como Aristóteles, ya no es más que la forma de la materia o del material humano que se halla subordinada a la forma social autónoma de la reproducción económica y va a ocupar el lugar que ésta le asigna.Es decir, que Ios elementos de la producción y de la antiproducción no se reproducen como los hombres mismos, sino que encuentran en ellos un simple material que la forma de la reproducción económica preorganiza de un modo por completo distinto de la que tiene como reproducción humana. Precisamente porque está privatizada, colocada fuera de campo, la forma del material o de la reproducción humana engendra hombres que sin dificultad se pueden suponer iguales entre sí; pero, en el campo mismo, la forma de la reproducción social económica ya ha preformado la forma del material para engendrar allí donde es preciso al capitalista como función derivada del capital, al trabajador como función derivada de la fuerza de trabajo, etc., de tal manera que la familia se halla de antemano recortada por el orden de las clases (es en este sentido que la segregación es el único origen de la igualdad. . . )

Ese colocar fuera del campo social a la familia es también su mayor posibilidad social. Pues es la condición bajo la que todo el campo social va a poder aplicarse a la familia. Las personas individuales son, en primer lugar, personas sociales, es decir, funciones derivadas de las cantidades abstractas; se vuelven en su conjunción. Son, exactamente, configuraciones o imágenes producidas por los puntos-signos, los cortes-flujos, las puras «figuras» del capitalismo: el capitalista como capital personificado, es decir como función derivada del flujo de capital, el trabajador como fuerza de trabajo personificada, función derivada del flujo de trabajo. El capitalismo llena así con imágenes su campo de inmanencia: incluso la miseria, la desesperación, la rebeldía, y por la otra parte, la violencia y la opresión del capital se vuelven imágenes de miseria, desesperación, rebeldía, violencia u opresión. Pero a partir de las figuras no figurativas o de los cortes-flujos que las producen, esas imágenes no serán figurantes y reproductivas más que al informar un material humano cuya forma específica de reproducción vuelve a caer fuera del campo social que, sin embargo, la determina. Las personas privadas son, pues, imágenes de segundo orden, imágenes de imágenes, es decir, simulacros que reciben así la aptitud a representar la imagen de primer orden de las personas sociales. Estas personas privadas están formalmente determinadas en el lugar de la familia restringida como padre, madre, hijo. Pero, en lugar de que esta familia sea una estrategia que, a base de alianzas y filiaciones, se abra sobre todo el campo social, le sea coextensiva y recorte sus coordenadas, ya no es, diríamos, más que una simple táctica sobre la que se cierra el campo social, a la que aplica sus exigencias autónomas de reproducción y recorta con todas sus dimensiones. Las alianzas y filiaciones ya no pasan por los hombres, sino por el dinero; entonces la familia se vuelve microcosmos, apta para expresar lo que ya no domina. En cierta manera, la situación no ha cambiado; lo cargado a través de la familia es siempre el campo social económico, político y cultural, sus cortes y sus flujos. Las personas privadas son una ilusión, imágenes de imágenes o derivadas de derivadas. Mas, en otro aspecto, todo ha cambiado, ya que la familia, en lugar de constituir y desarrollar los factores dominantes de la reproducción social, se contenta con aplicar y envolver esos factores en su propio modo de reproducción. Padre, madre, hijo, se convierten así en el simulacro de las imágenes del capital («El Señor Capital, La Señora Tierra» y su hijo, el Trabajador...), de tal modo que esas imágenes ya no son del todo reconocidas en el deseo determinado a cargar tan sólo el simulacro. Las determinaciones familiares se convierten en la aplicación de la axiomática social. La familia se convierte en el subconjunto al que se aplica el conjunto del campo social. Como cada cual tiene un padre y una madre en calidad de privado, un subconjunto distributivo simula para cada uno el conjunto colectivo de las personas sociales que sujeta su campo y enturbia sus imágenes. Todo se vuelca sobre el triángulo padre-madre-hijo, que resuena respondiendo «papámamá» cada vez que es estimulado con las imágenes del capital. En una palabra, llega Edipo: nace en el sistema capitalista en la aplicación de las imágenes sociales de primer orden a las imágenes familiares privadas de segundo orden. Es el conjunto de llegada que responde a un conjunto de partida socialmente determinado. Es nuestra formación colonial íntima que responde a la forma de soberanía social. Todos nosotros somos pequeñas colonias y es Edipo quien nos coloniza. Cuando la familia deja de ser una unidad de producción y de reproducción, cuando la conjunción recobra en ella el sentido de una simple unidad de consumo, consumimos el padre-madre. En el conjunto de partida hay el patrón, el jefe, el cura, el poli, el recaudador de impuestos, el soldado, el trabajador, todas las máquinas y territorialidades, todas las imágenes sociales de nuestra sociedad; pero, en el conjunto de llegada, en el límite, ya no hay más que papá, mamá y yo, el signo despótico recogido por papá, la territorialidad residual asumida por mamá y el yo dividido, cortado, castrado. Esta operación de proyección, de plegado o de aplicación, es tal vez lo que hace decir a Lacan, traicionando voluntariamente el secreto del psicoanálisis como axiomática aplicada: lo que parece «jugar más libremente en lo que se llama diálogo analítico depende de hecho de un basamento perfectamente reducible a algunas articulaciones esenciales y formalizables». Todo está preformado, arreglado de antemano. El campo social en el que cada uno padece y actúa como agente colectivo de enunciación, agente de producción y de antiproducción, se proyecta, se vuelca sobre Edipo, en el que cada uno ahora se halla preso en su rincón, cortado según la línea que le divide en sujeto de enunciado y sujeto de enunciación individual. El sujeto de enunciado es la persona social y el sujeto de enunciación, la persona privada. «Luego» es tu padre, luego es tu madre, luego eres tú: la conjunción familiar resulta de las conjunciones capitalistas, en tanto que se aplican a personas privatizadas. Papá-mamá-yo, estamos seguros de encontrarlos en todo lugar, puesto que a ellos aplicamos todo. El reino de las imágenes, ésa es la nueva manera como el capitalismo utiliza las esquizias y desvía los flujos: imágenes compuestas, imágenes proyectadas sobre imágenes, de tal modo queal final de la operación, el pequeño yo de cada uno, relacionado con su padre-madre, sea verdaderamente el centro del mundo. Mucho más solapado que el reino subterráneo de los fetiches de la tierra o el reino celeste de los ídolos del déspota, es el advenimiento de la máquina edípica-narcisista: «Ni glifos, ni jeroglíficos, ...queremos la realidad objetiva, real, ...es decir, la idea-Kodak... Para cada hombre, cada mujer, el universo es tan sólo lo que rodea su absoluta pequeña imagen de él mismo o de ella misma... ¡Una imagen! Una instantánea-kodak es un film universal de instantáneas». Cada uno como pequeño microcosmos triangulado, el yo narcisista se confunde con el sujeto edípico.

Edipo, por último... es finalmente una operación muy simple, con facilidad formalizable. Todavía implica la historia universal. Hemos visto en qué sentido la esquizofrenia era el límite absoluto de toda sociedad, en tanto que hacía pasar flujos descodificados y desterritorializados que devuelve a la producción deseante, «al límite» de toda producción social. Y el capitalismo, el límite relativo de toda sociedad, en tanto que axiomatiza los flujos descodificados y re-territorializa los flujos desterritorializados. Además el capitalismo encuentra en la esquizofrenia su propio límite exterior, que no cesa de rechazar y conjurar, mientras que él mismo produce sus llímites inmanentes que desplaza y agranda sin cesar. Pero el capitalismo necesita aún de otro modo un límite interior desplazado: precisamente para rechazar o neutralizar el límite exterior absoluto, el límite esquizofrénico, necesita interiorizarlo, esta vez restringiéndolo, haciéndolo pasar ya no entre la producción social y la producción deseante que se separa, sino por el interior de la producción social, entre la forma de la reproducción social y la forma de una reproducción familiar sobre la que ésta se vuelca, entre el conjunto social y el subconjunto privado al que éste se aplica. Edipo es este límite desplazado o interiorizado, el deseo se deja prender en él. El triángulo edípico es la territorialidad íntima y privada que corresponde a todos los esfuerzos de re-territorialización social del capitalismo. Límite desplazado, puesto que es el representado desplazado del deseo, tal fue siempre Edipo para cualquier formación. Pero en las formaciones primitivas este límite permanece inocupado, en la misma medida que los flujos están codificados y que el juego de las alianzas y de las filiaciones mantiene las familias amplias a la escala de las determinaciones del campo social impidiendo toda proyección secundaria de éstas sobre aquéllas. En las formaciones despóticas el límite edípico está ocupado, simbólicamente ocupado, pero no vivido o habitado, en la medida que el incesto imperial efectúa una sobrecodificación que a su vez sobrevuela todo el campo social (representación reprimente): las operaciones formales de proyección, volcado, extrapolación, etc., que más tarde pertenecerán a Edipo, ya se dibujan, pero en un espacio simbólico en el que se constituye el objeto de las alturas. Sólo en la formación capitalista el límite edípico se halla no sólo ocupado, sino habitado y vivido, en el sentido en que las imágenes sociales producidas por los flujos descodificados se vuelcan, se proyectan efectivamente sobre imágenes familiares restringidas cargadas por el deseo. Es en este punto de lo imaginario que Edipo se constituye, al mismo tiempo que acaba su emigración en los elementos profundos de la representación: el representado desplazado se ha convertido como tal en el representante del deseo. Es evidente, por tanto, que este devenir o esta constitución no se realizan bajo las especies imaginadas en las formaciones sociales anteriores, puesto que el Edipo imaginario resulta de tal devenir y no a la inversa. No es por un flujo de mierda o una ola de incesto que llega Edipo, sino por los flujos descodificados del capital-dinero. Las oleadas de incesto y de mierda no lo derivan más que secundariamente, en tanto que acarrean esas personas privadas sobre las que los flujos de capital se vuelcan o se aplican (de donde la compleja génesis por completo deformada en la ecuación psicoanalítica mierda = dinero: de hecho, se trata de un sistema de encuentros o de conjunciones, de derivadas y de resultantes entre flujos descodificados).

Hay en Edipo una recapitulación de los tres estados o de las tres máquinas. Pues se prepara en la máquina territorial, como límite vacío inocupado. Se forma en la máquina despótica como límite ocupado simbólicamente. Pero no se completa y no se efectúa más que convirtiéndose en el Edipo imaginario de la máquina capitalista. La máquina despótica conservaba las territorialidades primitivas y la máquina capitalista resucita el Urstaat como uno de los polos de su axiomática, convierte al déspota en una de sus imágenes. Por ello todo se amontona en el Edipo, todo se recobra en el Edipo que es el resultado de la historia universal, pero en el sentido singular en el que ya está el capitalismo. Esa es toda la serie: fetiches, ídolos, imágenes y simulacros: fetiches territoriales, ídolos o símbolos despóticos, todo es retomado por las imágenes del capitalismo que las empuja y las reduce al simulacro edípico. El representante del grupo local con Layo, la territorialidad con Yocasta, el déspota con el mismo Edipo: «pintura abigarrada de todo lo que nunca ha sido creído». No es sorprendente que Freud haya ido a buscar en Sófocles la imagen central del Edipo déspota, el mito convertido en tragedia, para hacerla radiar en dos direcciones opuestas, la dirección ritual primitiva de Tótem y tabú, la dirección privada del hombre moderno que sueña (Edipo puede ser un mito, una tragedia, un sueño: siempre expresa el desplazamiento del límite). Edipo no sería nada si la posición simbólica de un objeto de las alturas, en la máquina despótica, no hiciese posible, en primer lugar, las operaciones de plegado y de proyección o volcado que lo constituyeron en el campo moderno: la causa de la triangulación. De ahí la extrema importancia, pero también la indeterminación, la indecibilidad, de la tesis del más profundo innovador en el psicoanálisis, ésa que hace pasar el límite desplazado entre lo simbólico y lo imaginario, entre la castración simbólica y el Edipo imaginario. Pues la castración en el orden del significante despótico, como ley del déspota o efecto del objeto de las alturas, es en verdad la condición formal de las imágenes edípicas, que se desplegarán en el campo de inmanencia que la retirada del significante pone a descubierto. ¡Llego al deseo cuando llego a la castración...! La ecuación deseo-castración significa, sin duda, una operación prodigiosa que consiste en volver a colocar el deseo bajo la ley del déspota, introduciéndole en lo más profundo la carencia y salvándonos de Edipo mediante un fantástica regresión. Fantástica y genial regresión: era preciso hacerla, «nadie me ayudó», como dice Lacan, para así sacudir el yugo de Edipo y llevarlo al lugar de su autocrítica. Pero ocurre como en la historia de los guerrilleros que, queriendo destruir un poste, equilibraron tan bien las cargas de plástico que el poste saltó y volvió a caer en su agujero. De lo simbólico a lo imaginario, de la castración a Edipo, de la edad despótica al capitalismo, hay inversamente el progreso que hace que el objeto de las alturas, sobrevolando y sobrecodificando, se retire, de lugar a un campo social de inmanencia en el que los flujos descodificados producen imágenes, y las proyectan. De ahí los dos aspectos del significante, objeto trascendente e interceptado tomado en un máximo que distribuye la carencia y sistema inmanente de relaciones entre elementos mínimos que vienen a llenar el campo puesto a descubierto (algo así como, según la tradición, se pasa del Ser parmenidiano a los átomos de Demócrito).

Un objeto trascendente cada vez más espiritualizado para un campo de fuerzas cada vez más inmanente, cada vez más interiorizado: ésa es la evolución de la deuda infinita a través del catolicismo, luego la Reforma. La suma espiritualización del Estado despótico, la suma interiorización del campo capitalista definen la mala conciencia. Esta no es lo contrario del cinismo; es, en las personas privadas, el correlato del cinismo de las personas sociales. Todos los procedimientos cínicos de la mala conciencia, tal como Nietzsche, luego Lawrence y Miller, los han analizado para definir el hombre europeo de la civilización –el reino de las imágenes y la hipnosis, el torpor que propagan–, el odio contra la vida, contra todo lo que es libre, pasa y mana; la universal efusión del instinto de muerte -la depresión, la culpabilidad utilizada como medio de contagio, el beso del vampiro: ¿no tienes vergüenza de ser feliz? toma ejemplo de mí, no tesoltaré hasta que también digas «es culpa mía», ¡ay! innoble contagio de los depresivos, la neurosis como única enfermedad, que consiste en volver enfermos a los otros -la estructura permisiva; ¡que yo pueda engañar, robar, estrangular, matar! pero en nombre del orden social, y que papá y mamá estén orgullosos de mí -la doble dirección dada al resentimiento, vuelta contra uno mismo y proyección contra el otro: el padre está muerto, por mi culpa, ¿quién lo ha matado? ésa es tu culpa, es el judío, el árabe, el chino, todos los recursos del racismo y de la segregación -el abyecto deseo de ser amado el lloriqueo de no serlo bastante, de no ser «comprendido», al mismo tiempo que la reducción de la sexualidad al «sucio secretito», toda esta psicología del sacerdote -no hay uno solo de estos procedimientos que no halle en Edipo su tierra nutricia y su alimento. No hay uno solo de esos procedimientos que no sirva y no se desarrolle en el psicoanálisis: éste como nuevo avatar del «ideal ascético». Una vez más aún, no es el psicoanálisis el que inventa a Edipo: sólo le proporciona una última territorialidad, el diván, como una última ley, el analista déspota y recaudador de dinero. Pero la madre como simulacro de territorialidad y el padre como simulacro de ley despótica, con el yo cortado, escindido, castrado, son los productos del capitalismo en tanto que prepara una operación que no tiene equivalente en las otras formaciones sociales. En todo lugar, por otra parte, la posición familiar es tan sólo un estímulo para la catexis del campo social por el deseo: las imágenes familiares sólo funcionan abriéndose sobre imágenes sociales a las que se acoplan o se enfrentan en el curso de luchas y compromisos; de tal modo que lo cargado a través de los cortes y segmentos de familias son los cortes económicos, políticos, culturales del campo en el que están hundidos (cf. el esquizoanálisis ndembu). De ese modo se da incluso en las zonas periféricas del capitalismo, donde el esfuerzo realizado por el colonizador para edipizar al indígena, Edipo africano, se halla contradicho por la fragmentación de la familia según las líneas de explotación y de opresión sociales. Pero es en el centro fláccido del capitalismo, en las regiones burguesas templadas, que la colonia se vuelve íntima y privada, interior a cada una: entonces el flujo de catexis de deseo, que va del estímulo familiar a la organización (o desorganización) social, está en cierta manera recubierto por un reflujo que vuelca la catexis social en la catexis familiar como seudo-organizador. La familia se ha convertido en el lugar de retención y de resonancia de todas las determinaciones sociales. Pertenece a la catexis reaccionaria del campo capitalista aplicar todas las imágenes sociales a los simulacros de una familia restringida, de tal manera que, en todas partes, ya no se halla más que el padre-madre: esa podredumbre edípica adherida a nuestra piel. Sí, he deseado a mi madre y he querido matar a mi padre; un solo sujeto de enunciación, Edipo, para todos los enunciados capitalistas, y, entrambos, el corte de doblamiento, de proyección, la castración.