Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Harmonia»

De Wikisofia

m (bot: - Per explicar això, + Per a explicar això,)
 
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
(del grec ἁρμονία, el connex, ordenat o ajustat) La connexió ordenada de les parts amb un tot. Suposa la possibilitat de la unitat en la multiplicitat, i apareix com un ajust en el qual les diferents parts formen un conjunt. Habitualment, aquesta concepció es relaciona amb tendències [[teleologia|teleològicas]], en aquest cas l'harmonia és l'ordenació de les parts conforme a la realització plena d'un fi. S'aplica, especialment, a l'àmbit [[estètica|estètic]] (de manera més estricta, en música), però també al món orgànic o, fins i tot, polític. No obstant això, és el seu ús estètic-musical el que li confereix autèntic significat, mentre que, en els altres àmbits, el seu ús és més aviat metafòric.
+
(del grec ἁρμονία, el connex, ordenat o ajustat) La connexió ordenada de les parts amb un tot. Suposa la possibilitat de la unitat en la multiplicitat, i apareix com un ajust en el qual les diferents parts formen un conjunt. Habitualment, aquesta concepció es relaciona amb tendències [[teleologia|teleològicas]], en aquest cas l'harmonia és l'ordenació de les parts conforme a la realització plena d'un [[fi]]. S'aplica, especialment, a l'àmbit [[estètica|estètic]] (de manera més estricta, en música), però també al món orgànic o, fins i tot, polític. No obstant això, és el seu ús estètic-musical el que li confereix autèntic significat, mentre que, en els altres àmbits, el seu ús és més aviat metafòric.
  
 
En la història de la filosofia destaca l'ús que d'aquesta noció van fer els [[pitagorisme|pitagòrics]] que, a través de la seva concepció del [[nombre|nombre]] –entès a partir de la taula dels oposats– ([[Recurs:cita d'Aristòtil sobre els pitagòrics (2)|veg. citació]]), la van aplicar al conjunt del [[cosmos|ϰόσμος]] (cosmos). Per a ells, el cosmos és un tot ordenat però, en la mesura en què aquest ordre pot expressar-se mitjançant raons numèriques, com la música, és, igual que aquesta, una harmonia. Per a explicar això, sostenen que les esferes celestes encaixen entre si de manera que les diferents òrbites, entre elles, estan a unes distàncies com les que formen els concordes musicals d'un instrument de corda, expressables segons raons matemàtiques definides. D'aquesta manera, l'ordre de les esferes celestes proporciona harmonia, fins i tot en el sentit musical del terme. Segons els pitagòrics, també l'[[ànima|ànima]] humana és harmonia, tesi que [[Autor:Plató|Plató]] no va acceptar doncs, si l'ànima fos solament harmonia del cos, dependria exclusivament d'aquest (''Fedó,''86 b7). No obstant això, en el ''Timeu, ''on defensa l'existència d'un «[[ànima del món|ànima del món]]», defensa que l'ànima humana és part de l'harmonia còsmica doncs, com aquesta, és barreja sotmesa a proporció ([[Recurs:Plató: textos sobre els nombres|veg. textos]] ). Aristòtil també va combatre la tesi pitagòrica de l'harmonia de l'ànima, ja que a aquesta se li atorga capacitat de moviment i el moviment no és un atribut de l'harmonia.
 
En la història de la filosofia destaca l'ús que d'aquesta noció van fer els [[pitagorisme|pitagòrics]] que, a través de la seva concepció del [[nombre|nombre]] –entès a partir de la taula dels oposats– ([[Recurs:cita d'Aristòtil sobre els pitagòrics (2)|veg. citació]]), la van aplicar al conjunt del [[cosmos|ϰόσμος]] (cosmos). Per a ells, el cosmos és un tot ordenat però, en la mesura en què aquest ordre pot expressar-se mitjançant raons numèriques, com la música, és, igual que aquesta, una harmonia. Per a explicar això, sostenen que les esferes celestes encaixen entre si de manera que les diferents òrbites, entre elles, estan a unes distàncies com les que formen els concordes musicals d'un instrument de corda, expressables segons raons matemàtiques definides. D'aquesta manera, l'ordre de les esferes celestes proporciona harmonia, fins i tot en el sentit musical del terme. Segons els pitagòrics, també l'[[ànima|ànima]] humana és harmonia, tesi que [[Autor:Plató|Plató]] no va acceptar doncs, si l'ànima fos solament harmonia del cos, dependria exclusivament d'aquest (''Fedó,''86 b7). No obstant això, en el ''Timeu, ''on defensa l'existència d'un «[[ànima del món|ànima del món]]», defensa que l'ànima humana és part de l'harmonia còsmica doncs, com aquesta, és barreja sotmesa a proporció ([[Recurs:Plató: textos sobre els nombres|veg. textos]] ). Aristòtil també va combatre la tesi pitagòrica de l'harmonia de l'ànima, ja que a aquesta se li atorga capacitat de moviment i el moviment no és un atribut de l'harmonia.

Revisió de 15:27, 30 set 2018

(del grec ἁρμονία, el connex, ordenat o ajustat) La connexió ordenada de les parts amb un tot. Suposa la possibilitat de la unitat en la multiplicitat, i apareix com un ajust en el qual les diferents parts formen un conjunt. Habitualment, aquesta concepció es relaciona amb tendències teleològicas, en aquest cas l'harmonia és l'ordenació de les parts conforme a la realització plena d'un fi. S'aplica, especialment, a l'àmbit estètic (de manera més estricta, en música), però també al món orgànic o, fins i tot, polític. No obstant això, és el seu ús estètic-musical el que li confereix autèntic significat, mentre que, en els altres àmbits, el seu ús és més aviat metafòric.

En la història de la filosofia destaca l'ús que d'aquesta noció van fer els pitagòrics que, a través de la seva concepció del nombre –entès a partir de la taula dels oposats– (veg. citació), la van aplicar al conjunt del ϰόσμος (cosmos). Per a ells, el cosmos és un tot ordenat però, en la mesura en què aquest ordre pot expressar-se mitjançant raons numèriques, com la música, és, igual que aquesta, una harmonia. Per a explicar això, sostenen que les esferes celestes encaixen entre si de manera que les diferents òrbites, entre elles, estan a unes distàncies com les que formen els concordes musicals d'un instrument de corda, expressables segons raons matemàtiques definides. D'aquesta manera, l'ordre de les esferes celestes proporciona harmonia, fins i tot en el sentit musical del terme. Segons els pitagòrics, també l'ànima humana és harmonia, tesi que Plató no va acceptar doncs, si l'ànima fos solament harmonia del cos, dependria exclusivament d'aquest (Fedó,86 b7). No obstant això, en el Timeu, on defensa l'existència d'un «ànima del món», defensa que l'ànima humana és part de l'harmonia còsmica doncs, com aquesta, és barreja sotmesa a proporció (veg. textos ). Aristòtil també va combatre la tesi pitagòrica de l'harmonia de l'ànima, ja que a aquesta se li atorga capacitat de moviment i el moviment no és un atribut de l'harmonia.

En el terreny cosmològic, la influència de la tesi pitagòrica de l'harmonia de les esferes va exercir gran influència a les escoles neopitagoritzants de l'època renaixentista, i fins i tot va ser represa per Kepler, encara que posteriorment la va abandonar, i amb ella la tesi del moviment circular i uniforme dels planetes.

L'harmonia de les esferes