Fet

En general, les coses, les seves propietats o les seves relacions tal com són en la realitat, independentment de la interpretació humana. En principi, el terme no cal i el seu significat depèn d'allò a què s'oposi en un context determinat. Normalment s'entén que un «fet» és el que descriu un enunciat veritable, o la seva referència, o aquell estat de coses que fa veritable a un enunciat, sense que importi el grau de realitat que l'estat de coses pugui tenir.

veg. exemple ↓

Considerem la referència d'aquests dos enunciats:

«El sol surt cada dia» es refereix al fet astronòmic que regeix dies i nits.

«L'arrel quadrada de quatre és dos» si realment dos elevat al quadrat és quatre.

En tots dos casos: «p» es refereix a p; p és el fet –de l'astronomia o de la matemàtica– que fa veritable l'enunciat, encara que el grau, o tipus, de realitat de p sigui diferent en cada cas.

En teoria de la ciència, el fet és el fenomen o succés singular que s'oposa a la teoria que es formula amb una llei: és l'objecte que tracta la ciència, que no pretén sinó explicar els fets naturals. Segons el positivisme lògic els fets es determinen mitjançant «enunciats protocol·laris», o «enunciats de base» i, a partir d'ells, han d'establir-se les hipòtesis (veg. text). Però aquest plantejament es critica en la mesura que es creu que no és possible fonamentar la ciència en mers fets aïllats observats, sinó que, d'alguna manera, el fet científic és ja una construcció teòrica o el resultat d'una conjectura o hipòtesi (veg. text), i porten sempre una «càrrega de teoria».

Vegeu veritat, teoria de la correspondència.