Creació

(del llatí creatio, de creare, engendrar, produir, crear)

Genèricament, en l'àmbit de moltes religions, producció del món a partir d'un estat anterior que es transforma per acció d'una divinitat. En les religions de tradició judeocristiana, la producció del món per un Déu únic a partir del no-res (exnihilo), que a més conserva o manté en el seu ser allò que ha creat (vegeu la citació). En tots dos casos, s'aplica tant a l'activitat creadora com al conjunt del creat.

Filosòficament la «creació» adopta diversos sentits; els principals són els següents:

1) Com a producció exnihilo: en la filosofia patrística, la filosofia escolàstica i la filosofia cristiana en general. La creença en una producció des del no-res sorgeix en la tradició cristiana cap al s. II, quan els apologistes s'oposen al dualisme gnòstic i a la idea de l'eternitat del món de la filosofia pagana. Aquest sentit de creació s'oposa a tota postura dualista, panteista o emanatista.

2) Com a producció per emanació: és la versió pròpia dels gnòstics i del neoplatonisme. De l'Un emana, segons Plotí la Intel·ligència o logos i d'ella l'ànima del món i la matèria; les teories emanatistes són també panteistes. L'hinduisme i el brahmanisme són també emanatistes.

En el sentit considerat ortodox de la paraula (l'1), la creació no impedeix una veritable causalitat en el que es diu causes segones, això és, la causalitat pròpia de les coses creades, de manera que el món físic pot considerar-se un sistema tancat autònom, i no exigeix una producció de tot l'existent tal que exclogui els processos evolutius (veg. creacionisme).

No obstant això, es tracta d'un concepte pròpiament religiós, que resulta incomprensible a la raó humana, per la qual regeix el principi presocràtic que del no-res no pot procedir res (vegeu la citació). Kant va posar en relleu, en la seva primera antinòmia que a la raó humana li és impossible decidir la qüestió de si el món té o no té un començament en el temps (vegeu la citació).