Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Xenòfanes de Colofó»

De Wikisofia

m (bot: - abandonar als 25 + abandonar a 25)
m (bot: - compon de triaves i + compon d'elegies i)
Línia 5: Línia 5:
 
Filòsof [[presocràtics|presocràtic]], nascut probablement en el 570 aC en Colofó, ciutat jònia de l'Àsia Menor, que va abandonar a 25 anys quan va ser presa pels perses cap a 546/5 aC. Va tenir una llarga vida, segons consta en els fragments dels [[doxògrafs|doxògrafs]], que va dedicar a recórrer tot el territori de Grècia i de la Magna Grècia, Itàlia del sud i Sicília, sobretot, recitant, com un rapsode errant, les seves pròpies composicions en vers, i les d'uns altres, crítiques contra els costums i les creences dels grecs. Encara que no és possible determinar amb exactitud entre quins anys va viure, al·ludeix en els seus poemes a [[Autor:Pitàgores|Pitàgores]] i a [[Autor:Tales_de_Milet|Tales]], i [[Autor:Heràclit d'Efes|Heràclit]], per part seva, al·ludeix a ell, raó per la qual és considerat contemporani d'[[Autor:Anaxímenes|Anaxímenes]] i dels anys finals d'[[Autor:Anaximandre|Anaximandre]], del que va ser probablement deixeble. Part de la seva vida transcorre a Elea i fins i tot es considera el fundador de l'escola eleàtica; [[Autor:Plató|Plató]] i [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] comparteixen aquesta opinió, a més de [[Autor:Teofrast|Teofrast]] i [[Autor:Simplici|Simplici]].
 
Filòsof [[presocràtics|presocràtic]], nascut probablement en el 570 aC en Colofó, ciutat jònia de l'Àsia Menor, que va abandonar a 25 anys quan va ser presa pels perses cap a 546/5 aC. Va tenir una llarga vida, segons consta en els fragments dels [[doxògrafs|doxògrafs]], que va dedicar a recórrer tot el territori de Grècia i de la Magna Grècia, Itàlia del sud i Sicília, sobretot, recitant, com un rapsode errant, les seves pròpies composicions en vers, i les d'uns altres, crítiques contra els costums i les creences dels grecs. Encara que no és possible determinar amb exactitud entre quins anys va viure, al·ludeix en els seus poemes a [[Autor:Pitàgores|Pitàgores]] i a [[Autor:Tales_de_Milet|Tales]], i [[Autor:Heràclit d'Efes|Heràclit]], per part seva, al·ludeix a ell, raó per la qual és considerat contemporani d'[[Autor:Anaxímenes|Anaxímenes]] i dels anys finals d'[[Autor:Anaximandre|Anaximandre]], del que va ser probablement deixeble. Part de la seva vida transcorre a Elea i fins i tot es considera el fundador de l'escola eleàtica; [[Autor:Plató|Plató]] i [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] comparteixen aquesta opinió, a més de [[Autor:Teofrast|Teofrast]] i [[Autor:Simplici|Simplici]].
  
Part de la seva obra –entre la qual estarien llibres sobre física, amb el títol genèric de ''Sobre la naturalesa''– es compon de triaves i sàtires (en grec'' silloi'', libels satírics), de temàtica moral i teològica, amb les quals denuncia les concepcions encara mítiques dels seus contemporanis. Els critica el valor que concedeixen a l'esforç i a la destresa físics i als esports, mentre que desconsideren el que té relació amb el saber ([[Recurs:Plató 1|vegeu la citació]]). Les seves composicions més famoses, amb tot, es refereixen a les idees dels grecs sobre els déus. Critica d'ells el seu politeisme [[antropomorfisme|antropomòrfic]], que els fa éssers com els humans que viuen com els humans; en el seu lloc, proposa una concepció [[monoteisme|monoteista]] més elevada d'un sol déu (o d'un déu que domina sobre els altres), els atributs dels quals són l'omnipotència,  l'[[omnisciència|omnisciència]] i l'espiritualitat ([[Recurs:cita presocràtics 1|vegeu la citació]]). L'atribució a aquest déu de la unitat, la immutabilitat i l'eternitat ha fet que la tradició doxogràfica l'hagi identificat o confós amb l'ésser de [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides]]; aquests atributs poden afirmar-se tant de déu com de la naturalesa parmenídea ([[Recurs:cita presocràtics 3|vegeu la citació]]).
+
Part de la seva obra –entre la qual estarien llibres sobre física, amb el títol genèric de ''Sobre la naturalesa''– es compon d'elegies i sàtires (en grec'' silloi'', libels satírics), de temàtica moral i teològica, amb les quals denuncia les concepcions encara mítiques dels seus contemporanis. Els critica el valor que concedeixen a l'esforç i a la destresa físics i als esports, mentre que desconsideren el que té relació amb el saber ([[Recurs:Plató 1|vegeu la citació]]). Les seves composicions més famoses, amb tot, es refereixen a les idees dels grecs sobre els déus. Critica d'ells el seu politeisme [[antropomorfisme|antropomòrfic]], que els fa éssers com els humans que viuen com els humans; en el seu lloc, proposa una concepció [[monoteisme|monoteista]] més elevada d'un sol déu (o d'un déu que domina sobre els altres), els atributs dels quals són l'omnipotència,  l'[[omnisciència|omnisciència]] i l'espiritualitat ([[Recurs:cita presocràtics 1|vegeu la citació]]). L'atribució a aquest déu de la unitat, la immutabilitat i l'eternitat ha fet que la tradició doxogràfica l'hagi identificat o confós amb l'ésser de [[Autor:Parmènides d'Elea|Parmènides]]; aquests atributs poden afirmar-se tant de déu com de la naturalesa parmenídea ([[Recurs:cita presocràtics 3|vegeu la citació]]).
  
 
Enfront d'aquestes prerrogatives divines, l'home apareix feble i imperfecte. De fet, el més elevat de l'home, el seu saber, sigui sobre els déus o sobre la naturalesa, no és més que conjectura; al costat de l'optimisme intel·lectual de [[pitagorisme|pitagòrics]] i [[jònics|jonis]], Xenòfanes introdueix un [[escepticisme|escepticisme]] radical: no és possible conèixer la veritat ([[Recurs:cita presocràtics 2|vegeu la citació]]).
 
Enfront d'aquestes prerrogatives divines, l'home apareix feble i imperfecte. De fet, el més elevat de l'home, el seu saber, sigui sobre els déus o sobre la naturalesa, no és més que conjectura; al costat de l'optimisme intel·lectual de [[pitagorisme|pitagòrics]] i [[jònics|jonis]], Xenòfanes introdueix un [[escepticisme|escepticisme]] radical: no és possible conèixer la veritat ([[Recurs:cita presocràtics 2|vegeu la citació]]).

Revisió del 22:50, 2 nov 2017

Xenofanes.png

Filòsof presocràtic, nascut probablement en el 570 aC en Colofó, ciutat jònia de l'Àsia Menor, que va abandonar a 25 anys quan va ser presa pels perses cap a 546/5 aC. Va tenir una llarga vida, segons consta en els fragments dels doxògrafs, que va dedicar a recórrer tot el territori de Grècia i de la Magna Grècia, Itàlia del sud i Sicília, sobretot, recitant, com un rapsode errant, les seves pròpies composicions en vers, i les d'uns altres, crítiques contra els costums i les creences dels grecs. Encara que no és possible determinar amb exactitud entre quins anys va viure, al·ludeix en els seus poemes a Pitàgores i a Tales, i Heràclit, per part seva, al·ludeix a ell, raó per la qual és considerat contemporani d'Anaxímenes i dels anys finals d'Anaximandre, del que va ser probablement deixeble. Part de la seva vida transcorre a Elea i fins i tot es considera el fundador de l'escola eleàtica; Plató i Aristòtil comparteixen aquesta opinió, a més de Teofrast i Simplici.

Part de la seva obra –entre la qual estarien llibres sobre física, amb el títol genèric de Sobre la naturalesa– es compon d'elegies i sàtires (en grec silloi, libels satírics), de temàtica moral i teològica, amb les quals denuncia les concepcions encara mítiques dels seus contemporanis. Els critica el valor que concedeixen a l'esforç i a la destresa físics i als esports, mentre que desconsideren el que té relació amb el saber (vegeu la citació). Les seves composicions més famoses, amb tot, es refereixen a les idees dels grecs sobre els déus. Critica d'ells el seu politeisme antropomòrfic, que els fa éssers com els humans que viuen com els humans; en el seu lloc, proposa una concepció monoteista més elevada d'un sol déu (o d'un déu que domina sobre els altres), els atributs dels quals són l'omnipotència, l'omnisciència i l'espiritualitat (vegeu la citació). L'atribució a aquest déu de la unitat, la immutabilitat i l'eternitat ha fet que la tradició doxogràfica l'hagi identificat o confós amb l'ésser de Parmènides; aquests atributs poden afirmar-se tant de déu com de la naturalesa parmenídea (vegeu la citació).

Enfront d'aquestes prerrogatives divines, l'home apareix feble i imperfecte. De fet, el més elevat de l'home, el seu saber, sigui sobre els déus o sobre la naturalesa, no és més que conjectura; al costat de l'optimisme intel·lectual de pitagòrics i jonis, Xenòfanes introdueix un escepticisme radical: no és possible conèixer la veritat (vegeu la citació).