Charles Sanders Peirce

Filòsof nord-americà, nascut a Cambridge, Massachusetts; fill del matemàtic de la Universitat Harvard, Benjamin Peirce. Després de graduar-se a Harvard, va treballar en el Servei Geodèsic i de Costes de 1860 a 1891; va ensenyar lògica en la John Hopkins, de Baltimore, i filosofia de la ciència a Harvard, però, malgrat la seva gran formació en lògica i matemàtica, no va aconseguir una càtedra de lògica. Al llarg de la seva vida només va escriure, com a obra completa, La gran lògica, i només va publicar articles; els principals, recollits per la Universitat Harvard, van ser publicats després de la seva mort en Collected papers of Charles Sanders Peirce i en Studies in Logic (8 vols., 1931-1958).

Sense arribar a construir un sistema filosòfic, per la dispersió temàtica dels seus múltiples interessos, el seu pensament posseeix la suficient entitat per a donar origen al pragmatisme –el corrent de filosofia de major presència en els EUA fins a la Segona Guerra Mundial–, terme que inventa i noció que fonamenta en el seu assaig, How to make our idees clear [Com aclarir les nostres idees] (1878), on enuncia la màxima pragmatista: per a comprendre el significat d'una concepció, això és, d'una paraula o d'una expressió, cal tenir en compte les conseqüències pràctiques que es deriven del fet de considerar-la veritable; el seu significat no és res més que la suma dels seus efectes pràctics.

En 1905, disconforme amb l'orientació donada al pragmatisme pels seus divulgadors –entre ells W. James–, canvia el terme pel de pragmaticism, pragmaticisme, insistint que no és més que un mètode aplicable en la investigació científica i una teoria del significat, i no una concepció del món. Però aquesta teoria del significat tancava una intencionalitat antimetafísica clara, destinada a posar de manifest la falta de sentit dels enunciats metafísics. En aquest sentit el pragmatisme de Peirce és també un positivisme, i les seves principals innovacions lògiques –a part de les seves aportacions concretes a la lògica simbòlica, especialment el seu desenvolupament de la lògica de Boole i de la lògica de relacions–, dins d'una concepció seva àmplia de la lògica, que abasta l'epistemologia, la lingüística i la cosmologia, s'orienten a canviar la manera tradicional de pensar, sobretot les seves teories sobre el signe, la semiòtica, i la seva teoria sobre les categories, la faneroscopia.

La teoria semiòtica part del supòsit que el pensament és de naturalesa lingüística i, en conseqüència, són signes no només les paraules sinó també els pensaments. La seva noció de signe implica una relació triàdica: representamen, interpretant i objecte, on l'interpretant estableix una realció causal entre el representamen (signe) i l'objecte. Aquesta triple relació permet estudiar la naturalesa del signe des de tres perspectives diferents; les que la tradició determina mitjançant el triangle lingüístic o semiòtic. En Peirce, cada extrem del triangle referit al signe lingüístic dóna lloc també a una branca de la semiòtica: la gramàtica pura, la lògica pura i la retòrica pura. La seva distinció entre icona, índex i símbol (de la taula semiòtica que relaciona el signe amb l'objecte),ha estat acceptada per la semiòtica posterior.

La comprensió de la realitat la duu a terme mitjançant tres categories lògiques, o formes de pensar, amb les quals analitza fenomenològicament l'experiència: la «primeritat» (firstness), o qualitat, la «segontitat» (secondness), o reacció, i la «terceritat» (thirdness), o generalitat. Aplicant aquestes categories al que apareix, el phanerón (de φανερός, aparent), el fenomen, es constitueix la faneroscopia. El primer és l'existència, el concepte de ser, la sola presència del fenomen, que en sentit immediat només aconsegueix captar-se per mitjans intuïtius relacionats amb l'estètica i l'art. El segon és el fet, que és la seva relació amb l'altre, i el tercer la seva intel·ligibilitat, o possibilitat de ser comprès mitjançant la formulació de lleis. Tot sistema filosòfic ha de compondre aquests tres aspectes de la realitat segons aquestes tres categories, que es corresponen també amb les tres dimensions del temps: el passat, o la necessitat; el present, o la realitat, i el futur, o la possibilitat.

L'univers en si mateix és una tendència cap a la regularitat de fenòmens, que la ciència expressa en lleis. Sotmès a una evolució amb finalitat («agapisme»,de ἀγάπη, agápe, amor), com si l'amor fos l'energia que ho mou, tendeix a estructurar-se de forma continuada, des de la matèria informe fins a l'ordre de la llei natural («sinequisme», de συνεχές, synekhés, continu), abandonant el desordre primitiu cap a una regularitat creixent i nova, en la qual, no obstant això, sempre té cabuda l'atzar («tiquisme», de τύχη, fat), que pot conèixer-se com probabilitat. El terme d'aquesta evolució és l'Absolut segon, la totalitat del real, i l'Absolut primer, això és, Déu.

Funda aquesta concepció unitària de la ciència, que abasta des de la semiòtica fins a la cosmologia i la teologia, en una teoria del coneixement o de la ciència, que anomena fal·libilisme. El fal·libilisme pragmatista afirma no només que el coneixement científic és probable, sinó que ha d'estar exposat sempre a la refutació dels fets, d'una manera que anticipa el falsacionisme de Popper. Enfront de la inducció, a la qual critica com a simple classificació dels fets, desenvolupa el concepte d'abducció, basada en l'avanç d'hipòtesi o conjectures explicatives.

Peirce ha estat considerat un dels filòsofs americans de major relleu i un dels més creatius. El seu influx sobre corrents de pensament posteriors és innegable.

• Bibliografia:Obres de C. S. Peirce