Mostra la font per a Llorens i Barba, Francesc Xavier

{{AutorWiki}}
{{Autor
|Nom=Francesc Xavier
|Cognom=Llorens i Barba
}}
Filòsof català nascut a Vilafranca del Penedès. Va ser alumne de Martí d'Eixalà, a la Universitat de Cervera i catedràtic de metafísica de la Universitat de Barcelona des de 1847 fins a la seva mort. Va formar part del nucli de l'anomenada Escola de Barcelona (formada pel seu mestre Martí d'Eixalà, [[Autor:Joaquim Xirau i Palau|Joaquim Xirau]] i [[Autor:Serra i Húnter, Jaume|Jaume Serra Húnter]], entre d'altres).
La seva filosofia, que es va mantenir distant dels corrents [[tomisme|tomistes]], es va veure fortament influenciada per  l'[[escola escocesa del sentit comú|escola escocesa del sentit comú]], especialment pel pensament de [[Autor:Hamilton, William|Hamilton]] i [[Autor:Mansel, Henri Longueville|Mansel]], encara que també manifesta influències [[kantisme|kantianes]], de l'[[espiritualisme|espiritualisme]] i de [[Autor:Adolf Trendelenburg|Trendelenburg]]. Va formular un sistema filosòfic general i va centrar la seva investigació en els àmbits de la psicologia racional i de la lògica. La primera mostrava que els diversos estats psíquics estan organitzats segons lleis que, d'aquesta manera, i en tant que condicions del coneixement, són també lleis gnoseològiques. La lògica no és solament lògica formal, sinó que també és lògica transcendental que permet l'accés a totes les formes del coneixement. De la unió d'aquestes tesis inferia que les veritats ontològiques bàsiques han de provar-se a partir de l'anàlisi de la [[consciència|consciència]], la qual té dos vessants: un vessant individual, i un vessant col·lectiu. L'examen de la consciència individual, a partir de l'observació del nostre [[jo|jo,]] ens revela immediatament el [[no jo|no-jo]] i ens condueix al [[realisme|realisme]] natural. El [[cogito|''cogito ergo sum'']] de [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] es transmuta així en un ''cogito ergo és''. D'altra banda, la consciència col·lectiva, en el seu grau més perfecte, s'expressa a través del [[sentit comú|sentit comú]], que pot arribar a ser una forma de l'esperit o consciència nacional en aquelles comunitats que han aconseguit la seva maduresa. Per a aconseguir aquesta, cal un esforç col·lectiu i institucional orientat cap a una reforma de l'ensenyament (tesi que va influir en Francisco Giner de los Ríos i en els [[krausisme|krausistes]] espanyols). Va propugnar una síntesi entre racionalisme i empirisme i va defensar que, en la cúspide de la reflexió filosòfica, es troba la teologia racional que permet el coneixement de Déu: condició de tota veritat.

Entre els seus deixebles i amics es trobaven, a més de l'esmentat Giner de los Ríos, Menéndez i Pelayo i Milà i Fontanals. Les seves principals obres són: ''De la unitat de la filosofia'' (1847); ''Sobre el desenvolupament del pensament filosòfic'' (1854); ''Memòria de la filosofia de Martí d'Eixalà'' (1859) i ''Lliçons de filosofia'' (pòstuma, 1920), editada a partir de les anotacions taquigràfiques de Josep Balarí Jovany.
{{ImatgePrincipal
|Imatge=Llorens i Barba.jpg
}}
{{So}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Naixement
|Enllaci=
|Inici=1820
|Final=
|Epoca2=
|Lloc=Vilafranca del Penedés
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Mort
|Enllaci=
|Inici=1872
|Final=
|Epoca2=
|Lloc=Barcelona
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Enllaç=
|Inicio=
|Epoca=
|Final=
|Epoca2=
|Lloc=Barcelona
|Incert=No
}}
{{Etiqueta
|Etiqueta=Filosofia contemporània s. XX i XXI
}}
{{InfoWiki}}