Autor:Heimsoeth, Heinz

Filòsof alemany, especialment conegut com a historiador de la filosofia. Va ser professor en Marburg, Königsberg, Colònia i Istanbul. Poc després de la presa del poder per part de Hitler en 1933, Heimsoeth es va unir al Partit Nazi i va ser nomenat degà de la Universitat de Colònia, càrrec que va ocupar fins al curs acadèmic 1943-1944. No obstant això, encara que va donar suport al nazisme políticament, va mantenir una certa distància amb la filosofia nazi. Així, per exemple, es va negar a usar el concepte de raça, al que no considerava com a concepte filosòfic. A partir de 1949 va ser membre de l'Acadèmia de Ciències i Literatura de Magúncia. Es va convertir en professor emèrit en 1954 i en 1966 va ser nomenat doctor honoris causa en la facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Colònia

Va ser influït pel neokantisme de l'escola de Marburg, per Bergson, Boutroux, Alexander Pfänder i Scheler. S'ha distingit com a estudiós de la història de la filosofia moderna, especialment de la metafísica, a la qual considera com l'autèntica obertura del real. En els seus estudis d'autors com Descartes, Leibniz, Fichte, Schelling i Hegel, troba un rerefons d'origen espiritualista i religiós, basat en les obres dels místics com Eckhart o Böhme, així com de la filosofia de Nicolau de Cusa. D'altra banda, la primacia de la voluntat, que reapareix en Schopenhauer o en Schelling, el retrotrau a la influència de Sant Agustí i Duns Escot. Amb això, Heimsoeth troba el que, segons ell, són les bases escolàstiques i renaixentistes de la metafísica moderna. D'aquesta manera, en les seves anàlisis d'història de la filosofia destaca la continuïtat dels problemes filosòfics a través dels diversos sistemes històricament donats així com aquells supòsits i motivacions que subjauen en cada sistema. D'altra banda, en oposició a Cohen, Natorp i Cassirer (i en menor mesura a Windelband, Lask i Riehl), accentua la noció de receptivitat en la filosofia de Kant, que els filòsofs de l'escola de Marburg havien abandonat al no acceptar la distinció kantiana entre intuïció i pensament. També com a historiador de la filosofia moderna va reivindicar l'important paper precursor de les ontologies de l'espai, del temps i de les categories de Christian Crusius i de Christian Wolff.