Accions

Autor

Hermann Cohen

De Wikisofia

La revisió el 11:50, 9 jul 2018 per Jorcor (discussió | contribucions)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)
Cohen.gif

Avís: El títol a mostrar «Hermann Cohen» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Cohen, Hermann».

Filòsof alemany fundador de l'escola neokantiana de Marburg, a la qual van pertànyer també Paul Natorp i Ernst Cassirer. Pertanyent a una família de jueus liberals, es va formar en una escola rabínica oberta als laics, i va estudiar lògica i filosofia amb F. A. Lange. També va estudiar amb Trendelenburg (va participar més tard en la controvèrsia entre aquest autor amb Kuno Fischer sobre la cosa en si de Kant). Va ser professor en Marburg, i els seus primers estudis van ser treballs històrics sobre Kant i sobre història de les matemàtiques, especialment sobre el càlcul infinitesimal.

Encara que es va ocupar fonamentalment de teoria de la ciència, els seus interessos intel·lectuals van ser bastant extensos, estudiant també qüestions d'ètica, estètica i sociologia de la cultura. En el terreny polític i social va defensar el valor del principi de l'autonomia humana, en el sentit kantià d'entendre a l'home com a fi en si mateix, aplicat a la situació concreta en què començaven a trobar-se els jueus a Alemanya (Aclariment sobre la qüestió jueva, 1880) i, sota la influència del seu mestre Lange, va defensar també un socialisme no materialista i no marxista, que va influir en les postures revisionistes del marxisme i en la socialdemocràcia. Al costat d'això proclamava certa superioritat espiritual del poble alemany, la filosofia del qual, oposada a l'empirisme i sensisme britànic, considerava la continuació de la filosofia grega (tesi que seguiria també Natorp). En totes les seves investigacions destaca tant la seva concepció de les nocions de mètode i de sistema enteses des d'una perspectiva críticament empírica, com la direcció lògic-objectivista amb la qual interpretava el criticisme kantià, i que van caracteritzar l'escola de Marburg. Per a ell, la validesa del coneixement es redueix al seu contingut lògic i objectiu, i és independent dels seus aspectes subjectius o psicològics. Amb això inaugura una nova tradició en la interpretació del pensament de Kant, oposada tant al subjectivisme i al psicologisme com a l'idealisme postkantiano, i oposada també a tota construcció especulativa, com la hegeliana, per exemple.

La seva teoria de la ciència es basava en la filosofia crítica de Kant, i defensava el valor de l'apriorístic enfront del pretès valor del fet, ja que, segons ell, la ciència no és un conjunt caòtic de fets, dades i observacions (com sostenen els positivistes), sinó d'hipòtesi, lleis i teories amb les quals aquells s'expliquen i que s'imposen a ells. Però, a més, està en contra de la interpretació que feia dels a priori kantians elements innats i reduïen la lògica a psicologia, i està també en contra de la distinció kantiana entre intuïció i pensament, ja que per a Cohen el pensament no té el seu principi en alguna cosa externa a si mateix, ja que és essencialment productor. Els a priori transcendentals no són tampoc una mera forma buida, un mer receptacle, sinó que actuen com a mètode que produeix el seu propi contingut. En aquest sentit, la lògica transcendental no deriva de la lògica formal, i els a priori són mètodes. Per això, en La teoria de Kant de l'experiència pura, (1871) va sostenir que la filosofia, en tant que estudi d'aquestes condicions a priori en les quals s'origina la ciència, és pròpiament la metodologia de la ciència. La història de la ciència físic-matemàtica demostra que l'experiència s'organitza amb aprioris i d'ells rep la seva validesa.

El rebuig efectuat per Cohen en la seva Lògica del coneixement pur (1902), de la distinció kantiana entre intuïció i pensament, entre coneixement empíric i coneixement a priori, entre sensibilitat (passivitat) i comprensió de l'enteniment (espontaneïtat), està determinat per la seva afirmació que tot el coneixement humà part d'aprioris. Això, que –com hem vist– expressa Cohen en la concepció del pensament com a pensament creador, li permet unir Kant amb Plató, i interpretar la teoria platònica de les idees des d'una perspectiva radicalment oposada a l'efectuada per Aristòtil. Per a Aristòtil les idees platòniques eren com a coses en si més enllà del món, mentre que Cohen les concep com a hipòtesi, és a dir, com a pressuposicions necessàries del coneixement i com a anticipacions del mètode transcendental.

D'aquesta concepció, que rebutja la distinció kantiana entre intuïció i pensament, es desprèn:

D'una banda, un prevalgut de la lògica transcendental i un lloc privilegiat de la doctrina del judici, ja que el pensament productor es funda en aquest. Al seu torn, Cohen distingeix entre quatre tipus de judicis:

- judicis d'origen
1- judicis de les lleis del pensament: - judicis d'identitat
- judicis de contradicció
-
- judicis de realitat
2- judicis de les matemàtiques: - judicis de pluralitat
- judicis de totalitat
-
- substància
3- judicis de les ciències naturals: - llei
- concepte
-
- possibilitat
4- judicis de la metòdica: - realitat
- necessitat


D'altra banda, un altre corol·lari d'aquesta posició és la concepció de la cosa en si de Kant com a mer principi regulador de l'experiència científica que busca un tot final que mai pot trobar-se de forma definitiva. A més, interpreta la noció kantiana de la unitat transcendental de la consciència com a unitat de la consciència de la ciència, a la qual es redueix la lògica (que estudia les condicions de possibilitat de les ciències de la naturalesa), l'estètica (que estudia la possibilitat del sentiment en tant que ciència del sentiment pur), i l'ètica (l'objecte de la qual és l'haver de ser o la idea, i que és la ciència del voler pur). En l'àmbit de l'ètica també concep la llei moral com a mètode productor del seu contingut. En última instància, la llei moral és la cosa en si que permet identificar el sobirà bé i l'acabament de la moral. Concep l'ètica com una lògica de les ciències de l'esperit i una ciència de principis per a la filosofia del dret.

En la seva filosofia no hi ha un lloc per a la justificació teòrica de la religió i afirmava que, encara que la idea de Déu es correspon amb l'exigència humana de l'ànsia d'eternitat i de veritat, aquesta idea no és suficient per a provar l'existència de Déu; per això, la religió és, d'una banda, una qüestió de convicció personal (tal com ho exposa en Idea de la religió en el sistema de la filosofia, 1915 i en La religió com a raó en les fonts del judaisme, 1919, pòstuma) i, per una altra, expressa un simple ideal moral. Però, si es concep a Déu com a persona, o si s'intenta argumentar sobre els seus atributs, cau en el terreny del mite i de l'antropomorfisme.